L’efecte hivernacle

 

L’efecte hivernacle

 

Marcelo Troncoso Puchal 4B

IES Guillem Sagrera

Índex

1.-Que es l’efecte hivernacle?

2.- Com afecta al mon l’efecte hivernacle?

3.- Principals fonts i gasos d’efecte hivernacle.

4.- Com reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

5.- Gràfic d’emissions de gasos d’efecte hivernacle aquests últims anys.

6.Conclusió

7.Bibliografia

1.-Que es l’efecte hivernacle?


El fenomen de l’efecte d’hivernacle es manifesta a través de la retenció de calor per part dels «gasos d’efecte hivernacle», els quals emboliquen la Terra com una capa protectora, mantenint-la a una temperatura més elevada que si no fossin presents. Aquests gasos, com el diòxid de carboni, el metà, els òxids de nitrogen i el vapor d’aigua, funcionen com un abric tèrmic per al nostre planeta. El vapor d’aigua, que respon física o químicament als canvis de temperatura, té un paper clau en aquest procés, conegut com a «retroalimentació».

Els estudis científics han revelat que l’efecte escalfador del diòxid de carboni contribueix a mantenir l’estabilitat de l’atmosfera terrestre. L’absència de diòxid de carboni significa la pèrdua de l’efecte d’hivernacle en la Terra, la qual cosa resultaria en una disminució d’aproximadament 33 °C (59°F) en la temperatura superficial del planeta.

 

Els gasos d’efecte d’hivernacle són elements naturals que formen part de la composició de la nostra atmosfera. Per aquesta raó, a vegades es denomina a la Terra com el planeta «Justo a punt»: les seves condicions no són ni massa caloroses ni massa fredes, sinó les ideals per a la florida de la vida, incloent-hi la nostra. La presència de l’efecte d’hivernacle natural és el que contribueix a mantenir la temperatura mitjana del planeta en un nivell acollidor de 15 °C (59 °F). No obstant això, en els últims cent anys aproximadament, els éssers humans han intervingut en l’equilibri energètic del planeta, principalment mitjançant la crema de combustibles fòssils, la qual cosa afegeix diòxid de carboni a l’atmosfera. Aquest augment constant en els nivells de diòxid de carboni atrapa calor addicional prop de la superfície terrestre, provocant un augment en les temperatures

2.- Com afecta al mon l’efecte hivernacle?

 

Les conseqüències de l’efecte d’hivernacle sobre el planeta són diverses i abasten una àmplia gamma d’aspectes que afecten tant el medi ambient com a la societat en el seu conjunt.

Una de les principals conseqüències és el canvi climàtic, que es manifesta en un augment de la temperatura global. Això provoca una sèrie d’efectes secundaris, com la intensificació de fenòmens meteorològics extrems, incloent-hi sequeres, inundacions, tempestes més freqüents i severes, així com canvis en els patrons de precipitació.

A més, l’augment de la temperatura té efectes directes en els ecosistemes i la biodiversitat. S’observa una alteració en els hàbitats naturals, la qual cosa pot portar a la pèrdua d’espècies animals i vegetals, així com canvis en la distribució geogràfica de moltes d’elles. Els ecosistemes terrestres i marins es veuen amenaçats, i la capacitat d’adaptació de moltes espècies es veu compromesa.

Una altra conseqüència de l’efecte d’hivernacle és l’augment del nivell de la mar deguda a la fosa dels casquets polars i glacials. Això pot provocar la inundació d’àrees costaneres densament poblades, la qual cosa resulta en la pèrdua de terres, infraestructures i recursos naturals.

L’acidificació dels oceans és també una conseqüència directa de l’augment dels nivells de diòxid de carboni en l’atmosfera. Això té un impacte negatiu en els ecosistemes marins, especialment en els esculls de coral i en organismes marins amb closques de carbonat de calci, com els mol·luscs.

A nivell humà, l’efecte d’hivernacle pot tenir conseqüències en la salut, com un augment en les malalties respiratòries a causa de la contaminació atmosfèrica, així com un major risc de malalties relacionades amb la calor. A més, l’escassetat de recursos hídrics i la disminució de la producció agrícola poden portar a conflictes per l’accés a aliments i aigua potable.

3.- Principals fonts i gasos d’efecte hivernacle.

  • Diòxid de carboni (CO₂):

 

El CO₂ és el principal gas d’efecte d’hivernacle, responsable d’aproximadament el 75% de les emissions. Roman en l’atmosfera durant milers d’anys. Al gener de 2023, els nivells de CO₂ van aconseguir una mitjana mensual de 419 parts per milió, segons la NOAA.

Les emissions de CO2 provenen principalment de la crema de materials orgànics com a carbó, petroli, gas, fusta i residus sòlids.

  • Metà (CH4):

 

El metà, alliberat en abocadors, indústries del gas natural i petroli, i agricultura, és aproximadament 84 vegades més potent que el CO₂ en un lapse de dues dècades. Representa al voltant del 16% de totes les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle.

  • Òxid nitrós (N2O):

 

Encara que només constitueix al voltant del 6% de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle, l’òxid nitrós és 264 vegades més potent que el CO₂ durant un període de 20 anys. L’agricultura i la ramaderia són les seves principals fonts.

  • Gasos industrials:

 

Els gasos fluorats, com els hidrofluorocarbonos, perfluorocarbonos i clorofluorocarbonos, representen aproximadament el 2% de totes les emissions i s’utilitzen en la indústria com a refrigerants i dissolvents.

Altres gasos d’efecte d’hivernacle inclouen el vapor d’aigua i l’ozó troposfèric, les emissions del qual són menys directes però contribueixen a l’escalfament global.

4.- Com reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

 

Reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle és fonamental per a mitigar el canvi climàtic i els seus impactes adversos en el medi ambient i la societat. Existeixen diverses accions que poden ser implementades a nivell individual, comunitari, empresarial i governamental per a aconseguir aquest objectiu crucial.

 

En primer lloc, és important promoure l’ús d’energies renovables, com la solar, eòlica, hidroelèctrica i geotèrmica, per a reduir la nostra dependència dels combustibles fòssils. La transició cap a aquestes fonts d’energia neta no sols redueix les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, sinó que també fomenta la innovació tecnològica i crea ocupacions en sectors sostenibles.

 

Una altra mesura efectiva és millorar l’eficiència energètica en tots els sectors, incloent-hi el transport, la indústria, la construcció i la llar. Això implica utilitzar tecnologies més eficients, reduir el desaprofitament d’energia i fomentar pràctiques sostenibles en l’ús de recursos.

 

A més, és necessari promoure un transport més sostenible, fomentant l’ús de transport públic, la mobilitat compartida, l’ús de bicicletes i la implementació de polítiques que incentivin l’adopció de vehicles elèctrics i la reducció d’emissions en el transport de mercaderies.

 

En l’àmbit agrícola, es poden implementar pràctiques de gestió sostenible del sòl i dels residus, així com reduir l’ús de fertilitzants i pesticides químics, que contribueixen a les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle.

 

A més, és fonamental promoure la conservació i reforestació dels boscos, ja que aquests actuen com a embornals de carboni, absorbint el CO₂ de l’atmosfera. La protecció dels ecosistemes naturals i la restauració dels ecosistemes degradats també són importants per a reduir les emissions i augmentar la resiliència enfront del canvi climàtic.

 

Finalment, és necessari adoptar polítiques i acords internacionals ambiciosos per a limitar les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i promoure la cooperació global en la lluita contra el canvi climàtic. Això inclou la implementació de mesures de mitigació i adaptació, així com la mobilització de recursos financers i tecnològics per a fer costat als països en desenvolupament en els seus esforços de reducció d’emissions i adaptació al canvi climàtic.

 

En resum, reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle requereix un enfocament integral i accions coordinades a nivell global, que abordin tots els sectors de l’economia i promoguin la transició cap a un futur més sostenible i resilient al canvi climàtic.

Antonio Gala

Poeta, dramaturgo, novelista y escritor español que ha conocido en los últimos años un reconocimiento unánime de público y crítica.

Sus premios más destacados son:

  • Accésit del premio Adonais de poesía en 1959 por «Enemigo íntimo».
  • Premio Nacional de Teatro Calderón de la Barca en 1963 por «Los verdes campos del Edén»
  • Premio Planeta de novela en 1990 por la novela «El manuscrito carmesí»

La obra teatral de Gala es muy amplia y ha gozado más de los favores del público que de una parte de la crítica. Esto ha podido deberse a la dificultad de clasificar su obra, ni de crítica social ni acomodaticia burguesa sino lírica y épica, y con una gran carga alegórica para que el público establezca las conexiones con la realidad próxima o lejana que su imaginación le permita. Entre sus obras de más éxito pueden citarse:

Teatro de Antonio Gala
Título Año
Anillos para una dama 1973
¿Por qué corres, Ulises? 1975
Petra Regalada 1980
Samarkanda 1985
Carmen, Carmen 1988
La truhana 1992

Su llegada a la novela fue tardía, pero con un éxito de público arrollador. A El manuscrito carmesí, han seguido, La pasión turca (1993), llevada al cine por Vicente Aranda, Aguila bicéfala (1994) y La regla de tres (1996). Toda la trayectoria literaria de Gala está marcada por temas de tipo histórico que utiliza más para iluminar el presente que para ahondar en el pasado. Ha escrito también guiones televisivos y artículos periodísticos.

Federico García Lorca

Federico García Lorca ha sido el poeta y dramaturgo español más importante del Siglo XX. Ha desempeñado un papel fundamental en la Generación del 27 siendo el autor español más traducido de este siglo.

Su obra más conocida ha sido la trilogía dramática formada por «Bodas de sangre», «Yerma» y «La Casa de Bernarda Alba». Otras obras famosas de clara inspiración gitana han sido: «Mariana Pineda» y «Romancero Gitano».

Nació en Granada en 1898 y fue fusilado en 1936 por soldados falangistas al comienzo de la Guerra Civil Española. Su lamentable pérdida dio paso al nacimiento de un mito que ha sido fuente de inspiración para muchos profesionales del arte en todas sus facetas.

Más información: Federico García Lorca 

Albert Einstein

(1879-1955)

Es el científico más conocido e importante del siglo XX. Nació en Alemania ya se nacionalizó en Estados Unidos en 1940. 

En 1905, siendo un joven físico desconocido, empleado en la Oficina de Patentes de Berna (Suiza), publicó su Teoría de la Relatividad Especial.

Probablemente, la ecuación de la física más conocida a nivel popular es la expresión matemática de la equivalencia masa – energía, E=mc2, deducida por Einstein como una consecuencia lógica de esta teoría. Ese mismo año publicó otros trabajos que sentarían algunas de las bases de la física estadística y la mecánica cuántica.

Su fórmula E=mc2 es la más popular de la física.

Obtuvo el Premio Nobel de Física en 1921 por su explicación del efecto fotoeléctrico y sus numerosas contribuciones a la física teórica, y no por la Relatividad, pues en esa época era aún considerada un tanto controvertida por parte de muchos científicos.

Biografía

  1.  Nació en Ulm (Alemania) a 100 Kms al este de Stuttgarte en el seno de una   familia  judía. Su padre era vendedor de colchones pero luego ingresó en la empresa electroquímica Hermann.
  2.  Tuvo problemas académicos en el instituto. Incluso un profesor llegó a decirle que   no llegaría a nada. A duras penas se graduó en la Universidad de Zurich y     encontró trabajo en la Oficina de Patentes Suiza en Berna.
  3.  En 1905 publicó su Teoría de la Relatividad Especial.
  4.  En 1921 le conceden el Premio Nobel de Física.
  5.  Eistein abandonó Alemania tras las persecución del régimen nacionalsocialista de   Hitler y se marchó a Estados Unidos donde se nacionalizó en 1940.
     Murió en 1955

Teorías de Einstein

  1.  Movimiento browniano.
  2.  Efecto fotoeléctrico.
  3.  Equivalencia masa-energía.
  4.  Relatividad general.

Enlaces para saber más